El otro día en el torneo de Portugalete estuve hablando y viendo polo con Daniel Gómez entrenador del Rubí, un apasionado del waterpolo. Me paso el siguiente escrito, donde da su particular visión. Gracias por colaborar.La Herència de la NatacióHistòricament la natació té molta més tradició que el waterpolo. Prova d’això és que un gran nombre de clubs es diuen Club Natació. Després mires dins del club i veus que també s’hi practiquen altres modalitats esportives, com la natació sincronitzada o el waterpolo, juntament amb la natació.
Aquests esports són molt diferents entre ells amb un denominador comú; són esports aquàtics.
En els inicis només es practicava natació i amb el temps es van anar ampliant modalitats en funció de les demandes d’aquell moment. He de destacar que Catalunya ha estat una comunitat pionera en introduir el waterpolo a nivell estatal.
Més endavant es van crear clubs de natació, com és el cas del CN Rubí, que des de l’inici tenia dues seccions, natació i waterpolo, però en canvi el club es denominava Natació i no Club Aquàtic, per exemple; tampoc seria just que s’hagués anomenat Club Waterpolo, tot i que els fundadors del club van ser waterpolistes.
De clubs de waterpolo n’hi ha pocs a l’Estat. El CW Sevilla, per exemple, és un clar exponent de lluita i esforç per l’esport que més estimo. Per disputes internes en l’actual CN Sevilla, un grup va decidir separar-se i formar un club que, tot i que no està en una comunitat puntal en aquest esport, ha estat premiat i comparat com a club model.
Un altre exemple molt clar de l’herència de la natació en el waterpolo és la pròpia Federació Catalana de Natació, que s’encarrega de gestionar i reglar la natació, el waterpolo, la sincronitzada i els salts.
Amb aquestes línies no vull dir que s’hagin de canviar els noms dels clubs esportius; tot el contrari, ha de ser així perquè és una herència històrica, i en concret la federació ha donat o intentat donar a totes les modalitats aquàtiques que gestiona l’impuls necessari per al creixement d’aquests esports a Catalunya, cosa que altres federacions autonòmiques per desgracia no fan. Per posar un exemple, a Galícia han hagut de fer una lliga paral•lela a la federació pel creixement del waterpolo, anomenada Liga Noroeste-Asociación Galega de Waterpolo, perquè aquesta federació no acaba de donar l’impuls necessari per al waterpolo, segons els tècnics d’aquest esport de la zona.
Com he dit ja, aquesta herència és raonable, però n’hi ha una que no ho és.
La natació és un esport individual que es practica en el medi aquàtic. La introducció d’un altre esport a les piscines, el waterpolo, a part de provocar competència d’esportistes entre modalitats i la reducció d’espais d’aigua, també va provocar que el waterpolo tingués uns fonaments teòrics i pràctics fundats en la natació.
Com he dit abans, la base teòrica del waterpolo es basava en llibres de natació, no hi havia documentació per formar entrenadors de waterpolo sobre una documentació d’un esport col•lectiu i no individual. Cert és que de manera individual es treballa una part important d’aquest esport, el nedar, però ni tots els elements tècnics: la tècnica amb pilota, la presa de decisions, les diferents formes de finalitzar el xut, l’anticipació, la bicicleta, el salt vertical, etc.; ni tampoc la tàctica, ni individual ni col•lectiva, no sortia en els llibres de natació.
Amb el temps, i per sort, va haver-hi grans entrenadors com Mariano Garcia, Mario Lloret i Albert Fernández (entre d’altres) , que van aportar noves línies de treball per als nous i no tan nous entrenadors.
Amb el temps, a Catalunya, aquests problemes de convivència amb el medi han millorat molt, i és en aquest punt on Catalunya destaca més que la resta de l’Estat des de sempre, encara que s’ha de dir que la comunitat de Madrid i altres també comencen a millorar en aquest sentit.
Però la convivència entre els dos esports a vegades fa oblidar que són dos esports diferents i no un de sol.
En el nostre club, per exemple, l’escola de natació i waterpolo està compartida fins a finalitzar l’etapa alevin de waterpolo.
L’ideal per als dos esports seria una escola diferenciada, però la nostra realitat ens fa ser intel•ligents: sabem que això, a dia d’avui, és contraproduent perquè no hi ha espai suficient ni recaptació prou àmplia per tenir dues línies separades.
El problema ve quan s’ha de decidir si es fa un esport o tots dos.
Quan un esportista pot prendre la decisió de fer un o dos esports és quan ve el problema si no se sap percebre que són dos esports completament diferents. Un exemple molt clar d’això és que un és un esport individual i l’altre d’equip. Un altre exemple és que les categories de natació són diferents que les de waterpolo (si abans hem dit que es pot escollir fer natació o waterpolo fins a finalitzar el grup aleví de waterpolo, en natació aquesta edat és la mateixa que el primer any d’infantil).
Quin és el problema real?
La pràctica de dos esports comporta més hores d’entrenament, implicació, dedicació i tot els valors que es vulguin, partint de la base que els clubs són competitius i la pràctica esportiva es fa per assolir el millor nivell possible. Si no se sap diferenciar això i creiem que és un mateix esport, no es valora la falta d’hores d’entrenament ni la dificultat real que té fer les dues pràctiques, a part de la diferenciació que hi ha entre l’esport col•lectiu i l’individual. Per sort, sí que hi ha qui ho sap diferenciar, però aquests són molt pocs. Hi ha jugadors que entrenen més de 14 hores a la setmana i això són moltes hores, però no tantes si practiquen dues disciplines. Penseu que en un centre d’alt rendiment fan dues o tres sessions diàries i que tot és possible, és qüestió d’organització i de donar prioritat a les coses, juntament amb un sacrifici dels pares.
Finalment, també hi ha el problema de la societat: els que no coneixen el nostre esport i els mateixos pares dels esportistes, que sí que el coneixen però encara tenen certa herència de la natació sense adonar-se’n.
L’altre dia vam anar al McDonald’s que hi ha al costat de Can Rosés, com és costum els divendres després de l’entrenament, amb l’equip absolut, i com que hi anem molt ja tenim una petita relació amb l’home de seguretat del local. I parlant, ens diu:
—Quin esport practiqueu? —, i li dic:—Waterpolo.
Just quan marxem ens diu:
—Que vagi bé la competició! —, i jo li contesto:— No, la competició no; el partit! —,
i ell em contesta:— Bé, és el mateix no?
Això dóna una mica la visió que una part de la població ha heretat amb els anys, com he dit abans. La solució és donar-nos a conèixer cada vegada més. És per això que fa més de deu anys vaig començar a enviar als diaris locals articles dels partits d’aquesta generació que té el club dels anys 89, 90, 91, i que tant estimo, per donar a conèixer el nostre esport. A dia d’avui, allò que vaig començar fent per amor propi ara és obligat en el club, on fins i tot s’ha creat una revista pròpia, l’Infoclub, en què les seccions tenen molt protagonisme. I aquest és el camí que s’ha de seguir per donar a conèixer els esports aquàtics i en concret el waterpolo.
Però, quina visió té el pare d’un esportista que està a l’escola i ha de decidir entre els dos esports?
Majoritàriament, que ha de seguir nedant, que encara no neda prou, que la natació és molt important.
Però jo, que sóc l’entrenador i no tinc una influència històrica, contesto amb dues preguntes:
En edat infantil els futbolistes corren durant tot l’any però, fan atletisme?
I, per què un nen que vol practicar waterpolo ha de seguir fent natació?
Perquè els pares creuen que encara és important. Això, entre motius personals que són tots molt variats i respectables, és perquè no separen els dos esports.
Si no és per això que el nen vol fer els dos esports, com a mínim ha saber la dificultat i el temps que es necessita per a la seva pràctica.
Espero que amb aquestes línies vegeu que hi ha una diferència molt gran entre els dos esports, perquè aquesta n’és l’única intenció.
Daniel Gómez Arias
.jpg)
